A més, en les històries de la Irene, els peluixos surten en caps de setmana a esquiar, comprar o divertir-se i sempre en passa alguna. Entre els protagonistes més destacats hi ha en Xinxeta, un osset que sent una especial passió per les baldanes tortosines en allioli. De fet, aquest ós té una panxeta que fa imaginar que menja molt… La Irene ha redactat vàries històries on explica que, cada diumenge, en Xinxeta va al Casal a menjar-se la seua baldana setmanal. No obstant, la xiqueta vol que l’osset s’aprimi i el fa anar al gimnàs tot i que a ell no li agrada gens. Un dia, en un dels seus contes, a l’escola d’en Xinxeta celebren la castanyada i l’osset somia que les castanyes que es menja siguin baldanes i no entén perquè no es pot substituir aquesta festa per una baldanada.
Hi ha altres personatges molt peculiars, com el Sergi, «el gos més ben educat» i el peluix preferit de la Irene; el Carinyós, «l’ós més carinyós de tots» o el Pei, «el gos Shar-Pei més guapo». Tots tenen alguna cosa que els fa especial i, sobretot, molt d’encant. Si voleu conèixer alguna de les històries que la Irene escriu sobre ells, podeu escoltar el programa radiofònic de l’Emigdi Subirats, que s’emet en divendres, o consultar el bloc on el calero Jaume Llambrich recull els contes de la nena i els hi posa música. A més, també hi podreu veure fotografies dels peluixos que participen en cada un dels relats, fetes per la mateixa Irene.
La Sílvia reconeix que fa anys que sap que la sa filla és «diferent» i li entusiasma veure els seus progressos i la seua felicitat. «No mira quasi bé gens la tele, només una mica quan esmorza i berena. Tampoc se sent atreta pels videojocs i internet. A la tarda, quan som a casa, fa els deures i és molt exigent amb ella mateixa. Més tard em pregunta quanta estona queda per sopar i sola es posa a escriure les seues històries». Així mateix, la dona confessa que tant ella com el seu marit estan molt contents amb «l’afició» de la xiqueta, «tot i que, a vegades, no sabem com derivarà, tot això. Suposem que d’aquí uns anys deixarà els peluixos i escriurà sobre altres coses».
Si li preguntem què vol ser de gran, la Irene dubta entre ser veterinària o pallasso d’un circ. De fet, la seua habitació està plena de pòsters de gossos i de companyies de circs. Per als curiosos, a la Irene no se li escapa cap raça de gos, se les sap totes, i està subscrita a una revista de gossos.
De moment, però, el seu camí com a petita escriptora ja ha començat i és més que evident. La seua imaginació, la manera de redactar, els continguts, l’ortografia i la seua facilitat per la lectura són realment extraordinàries. Només cal conèixer la nena i passar una estona amb ella per adonar-se’n. Ara la podem seguir a través de la ràdio i, d’aquí poc, de ben segur que trobem el seu nom a les estanteries de les llibreries del territori.
Article de Cinta Pérez, publicat el 28 d’octubre de 2008 al diari Més Ebre.
El cistell de les meves joguines 