El cistell de les meves joguines

Podcast dels contes de la Irene

La Irene surt al diari Més Ebre (2) Desembre 29, 2008

Filed under: General — jacme07 @ 11:27 am
Tags: , , ,

A més, en les històries de la Irene, els peluixos surten en caps de setmana a esquiar, comprar o divertir-se i sempre en passa alguna. Entre els protagonistes més destacats hi ha en Xinxeta, un osset que sent una especial passió per les baldanes tortosines en allioli. De fet, aquest ós té una panxeta que fa imaginar que menja molt… La Irene ha redactat vàries històries on explica que, cada diumenge, en Xinxeta va al Casal a menjar-se la seua baldana setmanal. No obstant, la xiqueta vol que l’osset s’aprimi i el fa anar al gimnàs tot i que a ell no li agrada gens. Un dia, en un dels seus contes, a l’escola d’en Xinxeta celebren la castanyada i l’osset somia que les castanyes que es menja siguin baldanes i no entén perquè no es pot substituir aquesta festa per una baldanada.

Hi ha altres personatges molt peculiars, com el Sergi, «el gos més ben educat» i el peluix preferit de la Irene; el Carinyós, «l’ós més carinyós de tots» o el Pei, «el gos Shar-Pei més guapo». Tots tenen alguna cosa que els fa especial i, sobretot, molt d’encant. Si voleu conèixer alguna de les històries que la Irene escriu sobre ells, podeu escoltar el programa radiofònic de l’Emigdi Subirats, que s’emet en divendres, o consultar el bloc on el calero Jaume Llambrich recull els contes de la nena i els hi posa música. A més, també hi podreu veure fotografies dels peluixos que participen en cada un dels relats, fetes per la mateixa Irene.

La Sílvia reconeix que fa anys que sap que la sa filla és «diferent» i li entusiasma veure els seus progressos i la seua felicitat. «No mira quasi bé gens la tele, només una mica quan esmorza i berena. Tampoc se sent atreta pels videojocs i internet. A la tarda, quan som a casa, fa els deures i és molt exigent amb ella mateixa. Més tard em pregunta quanta estona queda per sopar i sola es posa a escriure les seues històries». Així mateix, la dona confessa que tant ella com el seu marit estan molt contents amb «l’afició» de la xiqueta, «tot i que, a vegades, no sabem com derivarà, tot això. Suposem que d’aquí uns anys deixarà els peluixos i escriurà sobre altres coses».

Si li preguntem què vol ser de gran, la Irene dubta entre ser veterinària o pallasso d’un circ. De fet, la seua habitació està plena de pòsters de gossos i de companyies de circs. Per als curiosos, a la Irene no se li escapa cap raça de gos, se les sap totes, i està subscrita a una revista de gossos.

De moment, però, el seu camí com a petita escriptora ja ha començat i és més que evident. La seua imaginació, la manera de redactar, els continguts, l’ortografia i la seua facilitat per la lectura són realment extraordinàries. Només cal conèixer la nena i passar una estona amb ella per adonar-se’n. Ara la podem seguir a través de la ràdio i, d’aquí poc, de ben segur que trobem el seu nom a les estanteries de les llibreries del territori.

Article de Cinta Pérez, publicat el 28 d’octubre de 2008 al diari Més Ebre.

 

La Irene surt al diari Més Ebre (1) Desembre 28, 2008

Filed under: General — jacme07 @ 8:19 pm
Tags: , , ,

El cistell de les meves joguines és el nou espai radiofònic d’Antena Caro protagonitzat per una xiqueta tortosina de deu anys, la Irene López, que forma part del programa Lletres ebrenques, conduit per l’escriptor campredonenc Emigdi Subirats.

Encara que ens sorprengui —i molt— trobar una nena tan petita darrere d’un micròfon aquest és un clar exemple d’una filla que segueix els passos de sa mare. Sílvia Favà, la mare de la Irene, és llicenciada en magisteri i psicòloga i escriptora amateur. «Suposo que intenta, en certa manera, imitar-me o fer el que jo faig», explica Favà.

És dissabte al matí quan Més Ebre visitem la Irene a casa seua. Primer, ens parla amb molta timidesa i quasi ni ens mira els ulls. La Sílvia, però, trenca el gel i comença a explicar-nos en què consisteixen les aficions de la menuda. Després de regalar-li un àlbum a la Irene perquè hi classifiqui les fotografies dels seus peluixos preferits, la nena es posa molt contenta i va a buscar les carpetes on hi guarda tots els seus contes i apunts.

«La Irene, amb sis mesos, ja parlava. Al parvulari mostrava un gran interès per aprendre a llegir i, quan tenia 4 anys, vaig descobrir que sabia llegir la lletra d’impremta. Ho havia après sola!», explica Favà. La xiqueta, que solia assar temporades a casa, s’entretenia molt amb els seus peluixos als qui, poc a poc, va anar batejant, amb nom i cognoms. La Irene jugava amb sa mare inventant històries dels peluixos i interpretaven les seues veus, establint diàlegs entre ells.

A partir dels 8 anys, la xiqueta va començar a escriure contes protagonitzats pels seus peluixos, alhora que va traslladar al seu món imaginari tot allò que formava part del seu dia a dia. D’aquesta manera, la Irene va crear el món de ‘Pelugingi’, on cada un dels peluixos té un origen, una família, uns gustos i un caràcter diferents; encara que tots van junts a la mateixa escola. Alguns fan 4t o 5è de primària, depenent del tamany dels ninos.

La Irene configura, cada any, una llista, per ordre alfabètic, amb tots els noms dels peluixos que van al col·le i també dibuixa la fotografia del grup de classe. Així mateix, la xiqueta sol redactar també els exàmens que fan els peluixos, les notes que les mestres envien als pares, les felicitacions de Nadal, els papers informatius sobre les excursions escolars… Tot un món, aparentment real i molt racional, que gira entorn d’un bon grapat de ninots.